Ocells rapinyaires: de la persecució a la conservació. Situació actual a Menorca.

El passat divendres dia 2, Rafel Triay de la Societat Ornitològica de Menorca – SOM, va impartir al local que disposa la societat al casal d’entitats de Es Castell, una xerrada titulada “Ocells rapinyaires: de la persecució a la conservació. Situació actual a Menorca“. La ponència, de caire molt didàctic, va exposar en un primer bloc les característiques principals d’aquest grup d’ocells protegits per la legislació vigent, explicant l’evolució històrica d’aquesta situació des de que l’any 1953 el règim franquista aprovés la malaurada “Ley de alimañas” que perseguia els rapinyaires i premiava la seva captura a través de les “Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos y Protección a la Caza“. Aquesta situació va portar a l’abisme de l’extinció nombroses espècies de rapinyaires i altres carnívors silvestres, fet que es va començar a revertir per l’aparició d’una figura transcendental per la conservació de la naturalesa a Espanya: el Dr. Félix Rodríguez de la Fuente, que va influir de forma mediàtica en que aquestes espècies deixessin de ser perseguides i fossin reconegudes com a protegides, custodiades i emparades per la llei. Val a dir, que l’actual legislació europea, estatal i autonòmica protegeix a totes les espècies rapinyaires del nostre territori (tant diürnes com nocturnes) establint infraccions administratives i penals per la seva mort, captura en viu, dany, molèstia, recol·lecció, destrucció de nius, polls o ous, així com la seva possessió, transport, tràfic i comerç d’aquests exemplars tant vius com morts i l’ús de mitjans i arts prohibides considerades massives i no selectives (com per exemple el verí, esquers enverinats, tranquil·litzants, xarxes, llaços, ceps…). Triay explicà que la situació actual dels rapinyaires a Menorca és esperançadora, ja que juntament amb la legislació de protecció vigent, nombroses administracions, entitats de conservació sense afany de lucre, la mateixa societat i col·lectius han unificat esforços en el seu seguiment i a través dels plans de recuperació i conservació d’aquestes espècies s’estan portant a terme actuacions per mitigar o disminuir les seves principals causes de mortalitat no naturals. En aquest sentit, la Societat Ornitològica de Menorca, contribueix cada any en el seguiment de les seves poblacions i en particular d’alguns dels rapinyaires més emblemàtics de Menorca, com és el cas de l’àguila peixatera (Pandion haliaetus) amb una població estable però amb poques parelles reproductores que requereix de mesures de protecció per evitar molèsties en períodes de reproducció i en zones de pesca, seguint amb la correcció i aïllament d’esteses elèctriques per evitar l’electrocució d’exemplars o col·lisions. Igualment, Triay exposà la situació del milà reial (Milvus milvus), que va passar d’una població estimada de 135 parelles a finals dels anys 80 a ser una espècie pràcticament extingida a Menorca amb únicament 6 parelles reproductores l’any 1998. Les tasques de seguiment de la població i el marcatge dels exemplars mitjançant emissors de radiofreqüència i GPS permeteren identificar l’ús il·legal del verí i l’electrocució com a causes principals de mortalitat d’aquesta espècie. Les tasques de divulgació i la primera condemna penal l’any 2002 dels dos inculpats per un delicte contra la fauna així com la correcció i aïllament d’esteses elèctriques van permetre la lenta recuperació de l’espècie, que actualment es troba amb una població que presenta una tendència òptima de conservació amb unes 72 parelles reproductores l’any 2021. Triay, finalment explicà la situació d’altres espècies sedentàries i reproductores a l’illa com el cas de la miloca (Neophron percnopterus) amb una població actualment estable i estimada de 52 parelles l’any 2018, així com la situació favorable d’altres espècies com el soter (Hieraaetus pennatus), el falcó (Falco peregrinus), el xoric (Falco tinnunculus), l’òliba (Tyto alba) i el mussol (Otus scops). Es van explicar també, altres espècies nidificants més escasses com l’arpella d’aigua (Circus aeruginosus) i el mussol banyut (Asio otus), així com les espècies de pas (migrants) i accidentals o rareses. Tot i l’anterior, es remarcà, que manca molta feina a fer per la seva conservació, considerant que la situació d’alguna d’aquestes poblacions requereix de més estudis i un major seguiment i avaluació per determinar l’estat real i la seva tendència. Cal seguir actuant i treballant en aquelles causes que poden incidir negativament amb els rapinyaires silvestres a Menorca, ja que aquests contribueixen en la regulació natural de plagues, serveixen com a bioindicadors de l’estat de conservació d’un territori i formen part del nostre patrimoni natural que cal preservar per les futures generacions.

Share this post: on Twitter on Facebook on Google+